"Success is not an accident, is the choice we make with creating great habits."
So here comes the big question: Are the habits that you have today on par with the dreams that you have for tomorrow?

sábado, 15 de febrero de 2014

Indagando en la hipertrofia

Indagando en la hipertrofia

Hoy me dispongo a hablar sobre uno de los temas “top” del mundo del entrenamiento y de la preparación física. Me refiero a la hipertrofia. A grandes rasgos, decimos que se trata de un aumento del tamaño del músculo. Además se trata de uno de los factores estructurales que afectan directamente al desarrollo de la fuerza. Zatsiorsky (1995), Stiff y Verkhoshansky (1996) distinguen dos tipos fundamentales de hipertrofia:

1.   Hipertrofia sarcomérica: Se trata del aumento del tamaño de los sarcómero, es decir la sección transversal del músculo aumenta. En consecuencia la densidad de los filamentos aumenta dando lugar a un incremento de la fuerza muscular. Deportistas de halterofilia y la mayoría de deportistas de élite entrenan y desarrollan este tipo de hipertrofia.

2.  Hipertrofia sarcoplasmática: En este caso, hay un aumento del volumen de la proteínas no contráctiles y del sarcoplasma. La gran diferencia que encontramos con la sacomérica es que aunque haya un aumento de la sección transversal, la densidad de fibras se mantiene. De esta manera vemos como el aumento de la sección transversal no va siempre ligado a un aumento de la fuerza. Este tipo de hipertrofia es el que buscan los culturistas que quieren lucir una musculatura más grande y definida.



Por otro lado, des de un punto de vista temporal distinguimos:

1.  Hipertrofia Aguda: es el resultado inmediato después de realizar un ejercicio. Se caracteriza por la acumulación de fluidos (edema) entre el espacio intersticial del músculo que provienen del plasma sanguíneo. Al cabo de un tiempo el fluido desaparece y esta apariencia de músculo hinchado disminuye al cabo de una horas.

2.  Hipertrofia Crónica (sarcomérica y sarcoplasmática): Es el resultado a largo plazo del trabajo hipertrófico, aumentando el tamaño del músculo y concretamente con la sección transversal de la fibra muscular. Este aumento se puede explicar gracias a cuatro hechos:


-      Más miofibrillas
-     Más filamentos de actina y miosina
-     Mejora de la vascularización
-     Desarrollo del tejido conectivo



¿A más hipertrofia más fuerza?

Como se ha explicado en el apartado anterior, los culturistas aunque tengan un cuerpo hinchando y musculado como el de superman no entrenan para desarrollar la fuerza. De esta manera deportistas que parecen, a priori, poco musculados pero entrenando la hipertrofia sarcomérica son capaces de desarrollar mucha más fuerza que los propios culturistas. Actualmente, sabemos que la fuerza de un músculo está íntimamente ligada a un gran número de factores (Delavier F., Gundill M.)  y no solamente a la hipertrofia como se tiende a pensar.

1.     Número de moto neuronas activadas
2.     La frecuencia del impulso de la moto neurona
3.     Tamaño del músculo
4.     Coordinación intramuscular
5.     Coordinación intermuscular





¿Cuál es el rol de la proteína en la hipertrofia?

La proteína del músculo se encuentra en un estado de flujo continuo. Es decir, la proteína se degrada y sintetiza continuamente, pero esta proporción se ve alterada por las demandas del cuerpo cuando hacemos deporte. Durante el ejercicio, la síntesis de proteínas decrece mientras la degradación aumenta. Contrariamente, al acabar el ejercicio esta proporción se invierte y la síntesis aumenta para conseguir la adaptación del cuerpo delante un situación de estrés. Diferentes estudios afirman que al ingerir carbohidratos y proteínas justo después del entrenamiento ayuda a crear un balance positivo de nitrógeno, facilitando la síntesis de proteínas.

¿Como trabajamos la hipertrofia?

Un gran número de científicos han demostrado que la mejor manera de trabajar la hipertrofia es mediante la contracción excéntrica. Este hecho está relacionado con la ruptura de la líneas Z del sarcómero y en consecuencia su reparación.
Existen muchísimos métodos de entrenamiento para trabajar la hipertrofia. A grandes rasgos, cuando queremos trabajar la hipertrofia sarcomérica, la intensidad deberá ser alrededor del 85% de la fuerza máxima y el volumen por grupo muscular no debe ser muy elevado. Un entrenamiento tipo seria: 9 series de 10-8 repeticiones 2’ pausa entre series. (las 9 series deberán estar repartidas en tres ejercicios para un mismo grupo muscular. Por otro lado, cuando queremos conseguir una hipertrofia sarcoplasmática la intensidad del entrenamiento debe ser inferior y que nos permita levantar entre 12-15 repeticiones. En este caso haremos 9 series para cada ejercicio. De esta manera, provocaremos una fatiga acumulada que generará una hipertrofia sarcoplasmàtica (Zatsiordky, 1995).



El gran debate de la hiperplasia: ¿existe realmente?

Hiperplasia se define como el aumento en el número de fibras siendo, por tanto, necesaria la creación de nuevas fibras. Aún así, existe un gran debate alrededor de este tema. Muchos estudios se han hecho y la mayoría afirman que el número de fibras que tiene una persona normal no varía a lo largo de su vida. Existen otros estudios que explican que la hiperplasia puede llegar a ser posible en individuos sometidos a entrenamiento muy específicos.
La hiperplasia se trata de un proceso fisiológico que solo se ha podido observar en animales, en pocas personas que han seguido un entrenamiento extremadamente intenso y en personas que han consumido sustancias alienas como la hormona del crecimiento o esteroides anabólicos entre otros.
En un primer estudio que se hizo con ratas y gallinas, después de entrenarlos para mover pesos para conseguir comida, vieron que apareció hipertrofia pero en ningún caso hiperplasia. En estudios siguientes, un grupo de gatos fue entrenado para mover un gran peso para conseguir comida. Los resultados fueron sorprendentes ya que hubo hasta un 9% de nuevas fibras y encima un aumento de tamaño de las mismas. Se acabó concluyendo que los ratones del primer estudio se habían entrenado más en fuerza-resistencia ya que el peso no era excesivo y realizaban muchas repeticiones. En cambio, los gatos levantaban menos veces el peso pero este era muy grande.
En definitiva, muy pocos estudios aceptan la evidencia de poder desarrollar la hiperplasia en humanos. Hay dos grandes métodos que parecen tener éxito; en primer lugar el consumo de sustancias anabólicas y en segundo lugar la realización de un entrenamiento muy intenso durante largos períodos puede llegar a provocar una respuesta en el proceso de división celular en algunas personas.

Bibliografía: 


Costill, D., Wilmore, J., Kenney W. (2012). Physiology of Sport and Exercise-Fifth Edition. Human Kinetics



_______________________________________________
Català


Indagant en la hipertròfia

Avui em disposo a parlar sobre un dels temes cabdals del món de l’entrenament i la preparació física.  Em refereixo a la hipertr`fia. A grans trets, es tracta d’un augment de la mida del múscul. A més és considerada un dels factors estructurals que afecten al desenvolupament de la força. Zatsiorsky (1995), Stiff i Verkhoshansky (1996) distingeixen dos tipus fonamentals de hipertrofia:


1.     Hipertròfia Sarcomèrica: Es tracta de l’augment de la mida . En consecuència la densitat dels filaments augmenta donant lloc a un increment de la força muscular. Esportistes d’halteorofilia i la majoria d’esportistes d’èlit entrenen i desenvolupen aquest tipus d’hipertròfia.

2.    Hipertròfia Sarcoplasmàtica: En aquest cas, hi ha una augment del volum de les proteïnes no contràctils i del sarcoplasma. La gran diferència que trobem amb la sarcomèrica és que tot i que l’àrea de secció transversal del múscul augmenta, la densitat de fibres muscular es manté. D’aquesta manera veiem com l’augment de la secció transversal no va sempre lligat a un augment de la força. Aquest tipus d’hipertròfia és el que busquen els culturistes que volen lluir una musculatura més gran i definida.




Per altra banda, des d’un punt de vista temporal distingim:

1.     H. aguda: És el resultat immediat després de realitzar un exercici. Es caracteritza per la acumulació de fluids (edema) entre l’espai intracel·lular i intersticial del múscul que provenen del plasma sanguini. Al cap d’un temps el fluid desapareix i aquesta aparença de músculs inflats disminueix al cap d’unes hores.
2.     H. Crònica (sarcomèrica i sarcoplasmàtica): És el resultat a llarg termini del treball de força que té a veure amb l’augment de mida del múscul, concretament amb la secció transversal de la fibra muscular. Aquest augment es pot explicar gràcies a quatre fets:



-       Més Miofibrilles
-       Més filaments d’actina i miosina
-       Millora de la vascularització
-       Desenvolupament del teixit connectiu






A més hipertròfia més força?

Com s’ha explicat en l’apartat anterior, els culturistes tot i tenir una aparença inflada i musculada no entrenen per desenvolupar la força. Actualment, sabem que la força que el múscul pot desenvolupar està íntimament lligada a un gran nombre de factors (Delavier F., Gundill M.) i no només a la hipertròfia com sovint es pensa.

1.     Nombre de motoneurones activades
2.     La freqüència de l’impuls de la motoneurona
3.     La mida del múscul 
4.     coordinació intramuscular
5.     coordinació intermuscular




Quin és el rol de la proteïna en la hipertròfia?

La proteïna del múscul es troba en un estat de flux continu. És a dir, la proteïna es degrada i sintetitza contínuament, però aquesta proporció es veu alterada per les demandes del cos quan fem esport. Durant l’exercici, la síntesis de proteïnes decreix mentre que la degradació augmenta.  En canvi, al acabar l’exercici aquesta proporció s’inverteix i la síntesi augmenta per donar lloc a una adaptació del cos davant una situació d’estrès. Diversos estudis afirmen que al ingerir carbohidrats i proteïnes just després de l’entrenament ajuda a crear un balanç positiu de nitrogen, facilitant la síntesi de proteïnes.

Com treballem la hipertròfia?

Un gran nombre de científics han demostrat que la millor manera de treballar la hipertròfia és a partir de la contracció excèntrica. Aquest fet està relacionat amb el trencament de les línies Z del sarcòmer i en consequència la seva reparació.
Contràriament, si treballem només de forma concèntrica en centrarem principalment en la força i limitarem la capacitat d’hipertròfia del múscul.

Hi ha moltíssims mètodes d’entrenament per treballar la hipertròfia. A grans trets quan volem treballar la hipertòfia sarcòmerica la intensitat haurà de ser al voltant del 85% de la Força màxima i el volum per grup muscular no ha de ser molt elevat (9 series de 10-8 repeticions 2’ pausa entre sèries. ) Les 9 series hauran d’estar repartides en tres exercicis per un mateix grup muscular. Per altra banda, quan volem aconseguir una hipertròfia sarcoplasmàtica la intensitat serà inferior que ens permeti aixecar 12-15 repeticions però en aquest cas farem 9 series per cada exercici. d’aquesta manera provocarem una fatiga acumulada que generarà una hipertròfia sarcoplasmàtica (Zatsiordky, 1995).




El gran debat de la hiperplasia, existeix o no?

Hiperplasia es defineix com un augment en el nombre de fibres sent, per tant, necessaria la creació de noves fibres. Tot i així hi ha un gran debat al voltant d’aquest tema.  Molts estudis afirmen que el nombre de fibres musculars que té una persona normal no varia al llarg de la seva vida però hi ha altres estudis que expliquen que la hiperplasia pot arribar a ser possible en individus sotmesos a dentrenaments molt específics.

És un procés fisiològic que només s’ha pogut observar en animals, en poques persones que han seguit un entrenament extremadament intens i en persones que han consumit substàncies alienes com l’hormona del creixement o esteroides anabòlics entre d’altres.
 En un primer estudi amb rates i gallines, després d’entrenar-los per moure pesos per aconseguir menjar, van veure que hi apareixia hipertròfia però en cap cas hiperplasia.  En estudis següents, un grup de gats van ser entrenats per moure un pes molt gran per aconseguir menjar. Els resultats van ser sorprenents ja que va haver fins a un 9% de noves fibres i a més augment de mida de les mateixes.  Es va acabar concluent que els ratolins s’havien entrenat més en força-resistència ja que el pes no era excessiu i feien moltes repeticions. En canvi, els gats aixecaven menys vegades el pes però aquest era molt gran.
En definitiva, molt pocs estudis accepten la evidència de poder desenvolupar la hiperplasia en humans. Hi ha dos grans mètodes que semblen tenir èxit a l’hora d’obtenir noves cel·lules musculars i són en primer lloc el consum de substàncies anabòliques i en segon lloc, realitzar un entrenament molt intens durant llargs períodes pot arribar a provocar una resposta en el procés de divisió cel·lular en algunes persones.

Bibliografia:


Costill, D., Wilmore, J., Kenney W. (2012). Physiology of Sport and Exercise-Fifth Edition. Human Kinetics


No hay comentarios:

Publicar un comentario